La fi del planeta (Lluís Adan, 3r d’ESO)

 

Es desperta suat i s’aixeca del llit. Com d’habitual, en Joan ha tingut malsons, i no ha pogut dormir. Es fa una dutxa, es vesteix i desperta als fills. Són tot just les 6 del matí, però tenen pressa. Han d’arribar a la base a les 7. Ha arribat el dia, el moment de marxar. No tenen més opció, si volen sobreviure. Surten de casa a correcuita. Els carrers estan plens de cotxe que intenten sortir de la ciutat, tots amb el mateix destí. Algunes carreteres es tallen pels incendis, i d’altres per la inundació d’aigua. En Joan mira als seus fills, seguts als seients del darrere del cotxe. Estan pàl·lids i afamats. Normal, si porten una setmana alimentant-se de les restes que queden de vegetació. El món s’acaba per ells, i han d’arribar a la base com puguin. Allà, intentaran fer les primeres proves urgents per sortir del planeta. El canvi climàtic ja és imparable. Les temperatures augmenten sense parar, el nivell de l’aigua ha pujat i el desert ja cobreix més de la meitat del món. A en Joan li passa pel cap un pensament de culpabilitat: “I si ho haguéssim evitat?” “Som nosaltres els culpables d’haver devorat el planeta?”. Per ell és esgarrifador imaginar-s’ho. Però ha de continuar amb el camí. Arriben puntuals a la base. L’ambient que hi ha a la façana del gran edifici és d’una expectació i nervis impressionants. I a prop d’allà, l’aigua comença a pujar i envair-los, el temps és limitat. La desesperació es contagia de la cua. Alguns es desmaien per la calor, d’altres no aguanten més la fam. La falta d’oxigen fa que molta gent no pugui suportar l’aglomeració de tantes persones. Cada vegada li queda menys hores de vida al planeta. Per sort i fortuna, en Joan i la seva família aconsegueixen entrar, i es dirigeixen cap a les sales on es recullen als passatgers. De sobte, una gran explosió fa tremolar tot l’edifici, i enderroca tota la part situada a la seva dreta. Estan envoltats pel foc, i és urgent marxar immediatament. Així que el director de la base surt i crida amb un micròfon que tots els nens marxin amb els astronautes. En Joan es veu obligat a acomiadar-se dels seus fills, qui sap si per sempre. I l’única cosa que pot fer és demanar perdó. Demana perdó per haver-los fet viure una vida de patiment. Però no dona temps per més, i els nens marxen amb la nau. Només queden els adults a l’edifici. El foc incendia tota la sala. La gent accepta la seva mort amb silenci. Però tots esperen que els seus fills visquin una vida millor

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s