La missatgera (Júlia Folch i Marina González, 4t d’ESO)

Me’n recordo perfectament d’aquell dia. Al matí tot semblava normal. Em vaig llevar a la mateixa hora de sempre i vaig preparar l’esmorzar per al meu estimat marit en Miquel i els meus dos fills, l’Antoni i l’Emília. Un cop acabat l’àpat, em vaig disposar a recollir la casa mentre els nens jugaven al jardí i en Miquel llegia el diari setmanal.

Un dia de normalitat, fins que el meu marit em va donar la notícia.

— Narcisa!, mira aquesta titular d’última hora; “Ahir divendres, 17 de juliol de 1936, es produí la gran insurrecció militar a Melilla”, em sembla que s’aproxima una terrible guerra civil —va exclamar en Miquel.

— Què passarà amb nosaltres! — vaig dir tota espantada.

— La veritat és que no em sorprèn, aquesta notícia no és res nou, ja fa temps que corren rumors que Emilio Mola, Sanjurjo i Franco, estan conspirant per derrotar la segona república —va afirmar en Miquel.

Van ser dies de molta incertesa i por. Encara no sabíem la magnitud del que se’ns venia a sobre. Cada cop l’exèrcit nacionalista adquiria més i més força, gairebé ocupava tots els territoris espanyols, però per sort Catalunya encara conservava la seva lluita republicana.

Una nit, en Miquel va arribar a casa amb cara de preocupació, em va dir que havíem de parlar. En aquell moment ja m’esperava la notícia que em diria.

— Narcisa, l’exèrcit republicà s’està afeblint i no podem deixar que els nacionalistes ens envaeixen. Per aquesta raó, amb els meus companys, hem decidit allistar-nos a l’exèrcit i defensar la república.

— Però que en serà de nosaltres?

— No et preocupis, tot anirà bé. Tornaré al més aviat possible.

Després que partís al front, van ser uns dies molt durs, vam passar molta angoixa, teníem por que no tornés i de no poder tornar a veure al meu marit, fins que finalment un dia va arribar una carta oficial de l’Estat.

Es van confirmar les meves pors, la carta anunciava la mort del meu estimat marit.

En assabentar-nos d’aquest greu comunicat, se’ns va venir el món a sobre. Que faríem ara nosaltres? La casa, els nens, el treball… no me’n podia ocupar jo tota sola.

Després d’un mes de dol, un bon dia, a l’estanc on treballava, va arribar una senyora, per a mi totalment desconeguda.

— És vostè la senyora Narcisa Julià?

— Sí, digui’m en què la puc ajudar —li vaig preguntar estranyada, no entenia com aquella desconeguda sabia el meu nom.

Tot seguit, va treure una fotografia de la seva butxaca. Aquella cara em resultava familiar. Era un retrat de la meva filla, l’Emília. Em va sorprendre molt, de manera que li vaig preguntar d’on l’havia treta.

Va ser aleshores quan em va explicar qui era i perquè em venia a veure. Es deia Joana Turull i resulta que aquella fotografia li havia donat, ni més ni menys, que en Miquel! El meu marit era viu, però no tot era alegria, estava greument malalt.

Va conèixer en Miquel en el camp de concentració de Figueres, un dels camps on treballava portant productes diversos i tabac.

Des d’aquell moment la Joana va actuar com a intermediaria entre en Miquel i nosaltres. Li portava medicaments, cartes i tot el que necessites. Es reunia amb ell darrere d’un dels barracons cada dimarts a les 12. Així varen anar passant els mesos.

Jo em sentia alleujada de saber que, dintre de les desgràcies de la guerra, el meu marit es trobava força bé. Cada setmana, posàvem medicaments en un paquet de tabac, amb la fi que la Joana li pogués donar al Miquel. També, li escrivia cartes on li explicava com ens trobàvem els nens i jo, com era el nostre dia a dia…

D’aquesta manera vam passar uns mesos molt tranquils i esperançadors, segurs que en Miquel es trobava en unes condicions òptimes. Fins que un dia, la Joana ja no va aparèixer per l’estanc. Van passar dues setmanes sense notícies d’ella, vaig començar a preocupar-me.

Finalment, l’1 d’abril de 1939 es va acabar la guerra. Els camps de concentració van tancar i el meu marit va poder tornar a casa. Tot i que en Miquel va poder tornar a casa, no tot eren bones notícies, els nacionalistes havien guanyat la guerra i no sabíem que ens depararia el futur, però com a mínim ara estàvem junts.

Després de la guerra, Franco va establir el seu règim totalitari. La societat i el territori català va quedar molt afectat. Molts republicans van haver de marxar de la seva terra i fugir a territoris francesos, on més tard els tancarien en camps de refugiats. Nosaltres, però ens vam decidir quedar amb la nostra família.

Quan va arribar en Miquel, després de moltes abraçades i petons, li vaig preguntar si sabia que se n’havia fet de la Joana.

—Un dia la van descobrir donant contraban a un pres. Més tard, uns guàrdies se la van emportar. Durant unes setmanes tampoc vam saber res d’ella, però finalment un oficial ens va donar la notícia, la Joana havia estat afusellada per traïció.

La veritat és que ja sospitava que li hauria passat alguna cosa dolenta, però la confirmació em va trastocar veritablement. Gràcies a aquella dona el meu marit havia pogut sobreviure al camp de concentració i si no fos per ella jo ni tan sols hagués sabut que ell era allà i no mort en guerra. El seu únic delicte havia sigut ajudar als presoners del camp a sobreviure portant-los els medicaments que necessitaven. Aquella dona que havia arriscat la seva vida per ajudar-nos a uns complets desconeguts, havia patit un càstig injust. Avui dia encara la recordem i agraïm tot el que va fer per nosaltres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s