Canvi climàtic (Selina Ye, 1r d’ESO)

 

 

 

 

 

Els pols es desfan,

els hiverns com fogueres,

esperant el verd.

 

 

Aigua tan bruta,

plàstics sense recollir,

al planeta gris.

 

 

Si seguim tirant

brossa sense tenir cor,

l’esperança mor.

 

 

Boscos de flames.

Floreix el plor de la nit,

llàgrimes dels pins.

 

 

Foc a l’interior.

Fora la natura que

a poc a poc mor.

 

 

Economia

no són els diners, són les

vides dels arbres.

 

 

Molt de fum negre.

La mirada perduda

al bell cel tapat.

 

 

Prou combustibles.

Aliança amb plantes

per un món millor.

 

 

Parem d’embrutar.

Deixem que passi el verd per

fer el seu treball.

 

 

Un món sense tu

No seria pas un món,

naturalesa.

 

Haikús (Chloé Hernández, 1r d’ESO)

 

 

 

 

El cel era blau,

els humans van arribar

i ara gris es fa.

 

 

Els arbres vida,

els tallen per fer paper.

I així els maten.

 

 

Molt plàstic gasten,

i després ens queixem

i morts estarem.

 

 

Per llençar plàstic,

el planeta estem matant

i manipulant.

 

 

Àguiles volant,

pels carrers de la Terra

fins que mors estan.

 

 

Aigua hi havia,

als oceans, rius i mars.

Tota l’hem gastat.

 

 

Boscos verdosos,

uns incendis enormes

negres s’han tornat.

 

 

Molt gel al Pol Nord,

amb calor tot s’ha desfet

i líquid està.

 

 

No ens queda res,

si no ens mobilitzem,

h’hora ens morirem.

 

 

Dels cotxes surt fum,

molt contaminant i gris

que ens pot matar.

La fi del planeta (Lluís Adan, 3r d’ESO)

 

Es desperta suat i s’aixeca del llit. Com d’habitual, en Joan ha tingut malsons, i no ha pogut dormir. Es fa una dutxa, es vesteix i desperta als fills. Són tot just les 6 del matí, però tenen pressa. Han d’arribar a la base a les 7. Ha arribat el dia, el moment de marxar. No tenen més opció, si volen sobreviure. Surten de casa a correcuita. Els carrers estan plens de cotxe que intenten sortir de la ciutat, tots amb el mateix destí. Algunes carreteres es tallen pels incendis, i d’altres per la inundació d’aigua. En Joan mira als seus fills, seguts als seients del darrere del cotxe. Estan pàl·lids i afamats. Normal, si porten una setmana alimentant-se de les restes que queden de vegetació. El món s’acaba per ells, i han d’arribar a la base com puguin. Allà, intentaran fer les primeres proves urgents per sortir del planeta. El canvi climàtic ja és imparable. Les temperatures augmenten sense parar, el nivell de l’aigua ha pujat i el desert ja cobreix més de la meitat del món. A en Joan li passa pel cap un pensament de culpabilitat: “I si ho haguéssim evitat?” “Som nosaltres els culpables d’haver devorat el planeta?”. Per ell és esgarrifador imaginar-s’ho. Però ha de continuar amb el camí. Arriben puntuals a la base. L’ambient que hi ha a la façana del gran edifici és d’una expectació i nervis impressionants. I a prop d’allà, l’aigua comença a pujar i envair-los, el temps és limitat. La desesperació es contagia de la cua. Alguns es desmaien per la calor, d’altres no aguanten més la fam. La falta d’oxigen fa que molta gent no pugui suportar l’aglomeració de tantes persones. Cada vegada li queda menys hores de vida al planeta. Per sort i fortuna, en Joan i la seva família aconsegueixen entrar, i es dirigeixen cap a les sales on es recullen als passatgers. De sobte, una gran explosió fa tremolar tot l’edifici, i enderroca tota la part situada a la seva dreta. Estan envoltats pel foc, i és urgent marxar immediatament. Així que el director de la base surt i crida amb un micròfon que tots els nens marxin amb els astronautes. En Joan es veu obligat a acomiadar-se dels seus fills, qui sap si per sempre. I l’única cosa que pot fer és demanar perdó. Demana perdó per haver-los fet viure una vida de patiment. Però no dona temps per més, i els nens marxen amb la nau. Només queden els adults a l’edifici. El foc incendia tota la sala. La gent accepta la seva mort amb silenci. Però tots esperen que els seus fills visquin una vida millor

 

El càstig (Júlia Prat, 3r d’ESO)

Es va despertar. Podia olorar l’essència a residus millor que mai. La seva cambra estava immersa en un flaire insuportable. Com sempre va sortir de casa. Avançava ferm, sense aturar-se. El cel era gris i una tènue llum del sol primaveral anava traient el cap des de l’horitzó. Va mirar al voltant i va observar les grans torres industrials i els edificis que estaven ara submergits en una boira espessa. Podria veure com encara emanava fum de les xemeneies de les fàbriques, les quals escalfaven i enfosquien l’atmosfera. Després va contemplar els poc metres de la pobra vegetació ofegada per l’aigua que encara quedava i que podia observar al costat del seu camí. A mesura que avançava començava a sentir irritació als ulls, i aquets li ploraven.

Va seguir caminant, mentre els seus ulls gastats seguien acumulant imatges d’aquell ambient carregat. El món tenia tot un panorama, era el país de les últimes coses, un orbe envoltat de foscor.

Ara creuava pel riu, un torrent que portava aigua bruta amb tons negres, verdosos i ocres, amb ruïnes d’edificis que alguna vegada van albergar vida al seu interior, ara allotjades al fons d’aquell corrent que es tenyia dels mil colors dels plàstics que suraven a la seva superfície. Pel seu nas penetraven els olors metàl·lics, una estranya barreja de fem i cendres, fent que poc a poc se li fes més complicat respirar.

Es va passar una mà pels seus cabells grisos amb tonalitats blanques, i va poder comprovar com uns quants se’n desprenien entre els seus dits i s’esvaïen com si fossin farina.

En aquest moment, dues llàgrimes blaves amb olor de químics van relliscar per les seves galtes. Encara se’n recordava de com, quan era petit, el cel era blau, com la llum del sol era tan potent que il·luminava tots els racons de la ciutat, com es despertava amb el cant dels ocells cada matí i com podia passejar sense que els seus ulls s’envermellissin i el seu cor es trenqués. “Suposo que això és el que passa quan no es canvia quan es pot” es va dir a si mateix.

La missatgera (Júlia Folch i Marina González, 4t d’ESO)

Me’n recordo perfectament d’aquell dia. Al matí tot semblava normal. Em vaig llevar a la mateixa hora de sempre i vaig preparar l’esmorzar per al meu estimat marit en Miquel i els meus dos fills, l’Antoni i l’Emília. Un cop acabat l’àpat, em vaig disposar a recollir la casa mentre els nens jugaven al jardí i en Miquel llegia el diari setmanal.

Un dia de normalitat, fins que el meu marit em va donar la notícia.

— Narcisa!, mira aquesta titular d’última hora; “Ahir divendres, 17 de juliol de 1936, es produí la gran insurrecció militar a Melilla”, em sembla que s’aproxima una terrible guerra civil —va exclamar en Miquel.

— Què passarà amb nosaltres! — vaig dir tota espantada.

— La veritat és que no em sorprèn, aquesta notícia no és res nou, ja fa temps que corren rumors que Emilio Mola, Sanjurjo i Franco, estan conspirant per derrotar la segona república —va afirmar en Miquel.

Van ser dies de molta incertesa i por. Encara no sabíem la magnitud del que se’ns venia a sobre. Cada cop l’exèrcit nacionalista adquiria més i més força, gairebé ocupava tots els territoris espanyols, però per sort Catalunya encara conservava la seva lluita republicana.

Una nit, en Miquel va arribar a casa amb cara de preocupació, em va dir que havíem de parlar. En aquell moment ja m’esperava la notícia que em diria.

— Narcisa, l’exèrcit republicà s’està afeblint i no podem deixar que els nacionalistes ens envaeixen. Per aquesta raó, amb els meus companys, hem decidit allistar-nos a l’exèrcit i defensar la república.

— Però que en serà de nosaltres?

— No et preocupis, tot anirà bé. Tornaré al més aviat possible.

Després que partís al front, van ser uns dies molt durs, vam passar molta angoixa, teníem por que no tornés i de no poder tornar a veure al meu marit, fins que finalment un dia va arribar una carta oficial de l’Estat.

Es van confirmar les meves pors, la carta anunciava la mort del meu estimat marit.

En assabentar-nos d’aquest greu comunicat, se’ns va venir el món a sobre. Que faríem ara nosaltres? La casa, els nens, el treball… no me’n podia ocupar jo tota sola.

Després d’un mes de dol, un bon dia, a l’estanc on treballava, va arribar una senyora, per a mi totalment desconeguda.

— És vostè la senyora Narcisa Julià?

— Sí, digui’m en què la puc ajudar —li vaig preguntar estranyada, no entenia com aquella desconeguda sabia el meu nom.

Tot seguit, va treure una fotografia de la seva butxaca. Aquella cara em resultava familiar. Era un retrat de la meva filla, l’Emília. Em va sorprendre molt, de manera que li vaig preguntar d’on l’havia treta.

Va ser aleshores quan em va explicar qui era i perquè em venia a veure. Es deia Joana Turull i resulta que aquella fotografia li havia donat, ni més ni menys, que en Miquel! El meu marit era viu, però no tot era alegria, estava greument malalt.

Va conèixer en Miquel en el camp de concentració de Figueres, un dels camps on treballava portant productes diversos i tabac.

Des d’aquell moment la Joana va actuar com a intermediaria entre en Miquel i nosaltres. Li portava medicaments, cartes i tot el que necessites. Es reunia amb ell darrere d’un dels barracons cada dimarts a les 12. Així varen anar passant els mesos.

Jo em sentia alleujada de saber que, dintre de les desgràcies de la guerra, el meu marit es trobava força bé. Cada setmana, posàvem medicaments en un paquet de tabac, amb la fi que la Joana li pogués donar al Miquel. També, li escrivia cartes on li explicava com ens trobàvem els nens i jo, com era el nostre dia a dia…

D’aquesta manera vam passar uns mesos molt tranquils i esperançadors, segurs que en Miquel es trobava en unes condicions òptimes. Fins que un dia, la Joana ja no va aparèixer per l’estanc. Van passar dues setmanes sense notícies d’ella, vaig començar a preocupar-me.

Finalment, l’1 d’abril de 1939 es va acabar la guerra. Els camps de concentració van tancar i el meu marit va poder tornar a casa. Tot i que en Miquel va poder tornar a casa, no tot eren bones notícies, els nacionalistes havien guanyat la guerra i no sabíem que ens depararia el futur, però com a mínim ara estàvem junts.

Després de la guerra, Franco va establir el seu règim totalitari. La societat i el territori català va quedar molt afectat. Molts republicans van haver de marxar de la seva terra i fugir a territoris francesos, on més tard els tancarien en camps de refugiats. Nosaltres, però ens vam decidir quedar amb la nostra família.

Quan va arribar en Miquel, després de moltes abraçades i petons, li vaig preguntar si sabia que se n’havia fet de la Joana.

—Un dia la van descobrir donant contraban a un pres. Més tard, uns guàrdies se la van emportar. Durant unes setmanes tampoc vam saber res d’ella, però finalment un oficial ens va donar la notícia, la Joana havia estat afusellada per traïció.

La veritat és que ja sospitava que li hauria passat alguna cosa dolenta, però la confirmació em va trastocar veritablement. Gràcies a aquella dona el meu marit havia pogut sobreviure al camp de concentració i si no fos per ella jo ni tan sols hagués sabut que ell era allà i no mort en guerra. El seu únic delicte havia sigut ajudar als presoners del camp a sobreviure portant-los els medicaments que necessitaven. Aquella dona que havia arriscat la seva vida per ajudar-nos a uns complets desconeguts, havia patit un càstig injust. Avui dia encara la recordem i agraïm tot el que va fer per nosaltres.