La pàgina 99 en el Dia Internacional de les Biblioteques

La commemoració del 24 d’octubre, Dia Internacional de les Biblioteques, és una oportunitat per recordar que l’any 1992 l’Adaggio d’Albinoni va omplir l’espai destruït per les bombes de la Biblioteca Nacional de Sarajevo quan el violoncel·lista Vedran Smailović va interpretar-lo, com una bella protesta, en aquell edifici devastat.

El Dia Internacional de les Biblioteques és, també, l’excusa per visitar-ne alguna, perquè segur que hi trobarem alguna cosa especial i, si això no ens és possible, sempre podem compartir una ressenya sobre algun dels nostres llibres per inspirar a algú a endinsar-se en aquest univers de paper. Això darrer ho fem amb una activitat francament interessant: Pàgina 99.

Canvi climàtic (Selina Ye, 1r d’ESO)

 

 

 

 

 

Els pols es desfan,

els hiverns com fogueres,

esperant el verd.

 

 

Aigua tan bruta,

plàstics sense recollir,

al planeta gris.

 

 

Si seguim tirant

brossa sense tenir cor,

l’esperança mor.

 

 

Boscos de flames.

Floreix el plor de la nit,

llàgrimes dels pins.

 

 

Foc a l’interior.

Fora la natura que

a poc a poc mor.

 

 

Economia

no són els diners, són les

vides dels arbres.

 

 

Molt de fum negre.

La mirada perduda

al bell cel tapat.

 

 

Prou combustibles.

Aliança amb plantes

per un món millor.

 

 

Parem d’embrutar.

Deixem que passi el verd per

fer el seu treball.

 

 

Un món sense tu

No seria pas un món,

naturalesa.

 

Haikús (Chloé Hernández, 1r d’ESO)

 

 

 

 

El cel era blau,

els humans van arribar

i ara gris es fa.

 

 

Els arbres vida,

els tallen per fer paper.

I així els maten.

 

 

Molt plàstic gasten,

i després ens queixem

i morts estarem.

 

 

Per llençar plàstic,

el planeta estem matant

i manipulant.

 

 

Àguiles volant,

pels carrers de la Terra

fins que mors estan.

 

 

Aigua hi havia,

als oceans, rius i mars.

Tota l’hem gastat.

 

 

Boscos verdosos,

uns incendis enormes

negres s’han tornat.

 

 

Molt gel al Pol Nord,

amb calor tot s’ha desfet

i líquid està.

 

 

No ens queda res,

si no ens mobilitzem,

h’hora ens morirem.

 

 

Dels cotxes surt fum,

molt contaminant i gris

que ens pot matar.

La fi del planeta (Lluís Adan, 3r d’ESO)

 

Es desperta suat i s’aixeca del llit. Com d’habitual, en Joan ha tingut malsons, i no ha pogut dormir. Es fa una dutxa, es vesteix i desperta als fills. Són tot just les 6 del matí, però tenen pressa. Han d’arribar a la base a les 7. Ha arribat el dia, el moment de marxar. No tenen més opció, si volen sobreviure. Surten de casa a correcuita. Els carrers estan plens de cotxe que intenten sortir de la ciutat, tots amb el mateix destí. Algunes carreteres es tallen pels incendis, i d’altres per la inundació d’aigua. En Joan mira als seus fills, seguts als seients del darrere del cotxe. Estan pàl·lids i afamats. Normal, si porten una setmana alimentant-se de les restes que queden de vegetació. El món s’acaba per ells, i han d’arribar a la base com puguin. Allà, intentaran fer les primeres proves urgents per sortir del planeta. El canvi climàtic ja és imparable. Les temperatures augmenten sense parar, el nivell de l’aigua ha pujat i el desert ja cobreix més de la meitat del món. A en Joan li passa pel cap un pensament de culpabilitat: “I si ho haguéssim evitat?” “Som nosaltres els culpables d’haver devorat el planeta?”. Per ell és esgarrifador imaginar-s’ho. Però ha de continuar amb el camí. Arriben puntuals a la base. L’ambient que hi ha a la façana del gran edifici és d’una expectació i nervis impressionants. I a prop d’allà, l’aigua comença a pujar i envair-los, el temps és limitat. La desesperació es contagia de la cua. Alguns es desmaien per la calor, d’altres no aguanten més la fam. La falta d’oxigen fa que molta gent no pugui suportar l’aglomeració de tantes persones. Cada vegada li queda menys hores de vida al planeta. Per sort i fortuna, en Joan i la seva família aconsegueixen entrar, i es dirigeixen cap a les sales on es recullen als passatgers. De sobte, una gran explosió fa tremolar tot l’edifici, i enderroca tota la part situada a la seva dreta. Estan envoltats pel foc, i és urgent marxar immediatament. Així que el director de la base surt i crida amb un micròfon que tots els nens marxin amb els astronautes. En Joan es veu obligat a acomiadar-se dels seus fills, qui sap si per sempre. I l’única cosa que pot fer és demanar perdó. Demana perdó per haver-los fet viure una vida de patiment. Però no dona temps per més, i els nens marxen amb la nau. Només queden els adults a l’edifici. El foc incendia tota la sala. La gent accepta la seva mort amb silenci. Però tots esperen que els seus fills visquin una vida millor